Sofia Cabau Satorra

M’acarona una brisa de pluja que, fresca i fugissera, passa.  Inclement, em bufa, em despentina i em xiuxiueja que, a la fi,  la nuvolada només és aigua.  SCS

Dard negre sobre l’alba blanca, lletres conjugades, ben enllaçades, i sentir un degotall que em baixa dels ulls per la galta, un rierol que baixa pits avall cap al melic. Sí, un gran riu que baixa del cony, fins arribar als dits grossos dels peus.  Llegir-te és remoure  tota l'aigua del meu cos.  SCS

Lluna brillant i encisadora, gravites amb sensualitat,  remous marees, provoques eclipsis i fent del seny beguda amagues amb foscor el rostre solar.  Ai, lluna minvada, te n'adones massa tard que era el sol qui et feia brillar.  SCS

Passa el temps  com passa el mar, amb cada onada de sal couen les nafres.  Passa el temps  com passa el mar. Busca riba on dormitar  i anar deixant els còdols  que van tapant cada clot de sorra.  Passa el temps  com passa el mar, em mulla i m'omple les mans d'escuma viscuda.  SCS

  La meva lluna de tinta, arrossegada en un llit sorrenc, trista i òrfena de carícies, fins que un fil de notes clares i humides de vida, em canta a cau d'orella. Em porta la teva veu que m'acarona a petons la pell delerosa de sol. I així, s'abraça al coixí en una febrosa calma la meva lluna de tinta. SCS

  Lluny em mantinc i tu et mantindràs. Lluny del desig amb por. On la calorada àrida i resseca ho ha matat tot. Lluny. SCS

No tot és dolent, a voltes, amb la ràbia i el dolor, de la fel diluïda amb aigua en surt un verd preciós. Del marcit vermell d'un gerani n’obtinc grana elegant I l'àcid sobre la flor de pèsol vira el blau cap al porpra saturat. No tot és dolent, a voltes, apaivago la tristor, tenyint-la de color.  SCS

  Tot el meu món m'ha caigut enfonsat en un forat, tot m'ha cabut en el melic.  Mireu si n'és de petit.  No és un món sencer el que ara més em falta sinó la rodonor d'una abraçada.  Mireu si amb poc sóc alada.  SCS

Al passeig dels arbres tornaré   enmig de la calorada, els peus no arrossegaré, un àngel em durà entre les ales. Potser és un valuós record,  malgrat que l'esperança em diu que no serà l'aire qui em bufi els cabells  si no l'alè  de la teva boca. Que la cintura m’encerclaràs amb una mirada  i del terra,  m'aixecarà una abraçada. Al passeig dels arbres tornaré  enmig d'una fredorada Potser és l’escalf d’un record O potser el meu somni, en un cos que tant m’agrada. Al passeig dels arbres tornaré, I tu, què en faràs de l'esperança? Jo, al passeig dels arbres tornaré. SCS