El vent que bufa


 Bufa el vent,

les lloses es buiden 

per omplir les meves tristeses.,

quan les ales precioses es clouen.  


Bufa el vent,

la inseguretat ennegreix

i el cos m'acull l'ànima,

quan aletejo però no volo. 


Bufa el vent,

dol el camí pedregós

i cansades són les passes,

quan per sobre de tot i tots,


JO, em sostinc a voluntat 

del vent que bufa. 


SCS

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La set

Imatge
Temprança que m’aferra, dolença que m’ajoca.    En vagar em guia de la mà, _ poca cosa a la seva vora.   Sorra de platja humida, s’avicia  i amb perfecte delit, s’enclota i vessa.  El seu esguard em calma la set, el seu esglai la gana. És aigua fresca en got gros saciant a cada glopada.   Dues onades càlides em devoren les llàgrimes. Temprança que m'aferra, dolença que m’ajoca.  El seu esguard em calma la set, el seu esglai la gana.  SCS
Més informació

Un metre i noranta

Imatge
  A les ombres i foscors ara les executa una il·lusió. Un deliri compartit i callat.  Un deliri a l’abast.  Ombres i foscors ara en són més, més grans i arrogants Però dins d’elles, un filet de claror  marcarà camins nous. Un metre i noranta centímetres d’atalls, un metre i noranta centímetres d’aixoplucs, un metre i noranta centímetres de llum  eclipsar-ho tot podrà.  SCS
Més informació