Sense sabates

Perduda, en un dolor que em paralitzava

i em desmembrava cos i ànima  

mil bocins de mi s'escampaven

per damunt d’uns llençols errats.

No mossegava, no cridava,

no donava puntades de peu. 

No sentia, no m'immutava. 

Per què em passava això?

No em valorava prou,

a mi mateixa,

allí, estesa sense sabates?

Com un incendi que tot ho devastava,

com l'aigua fora mida que tot ho enfangava,

el meu dins i el meu seny

es trobaven a destemps i deshora.

Forçada aguantava

tot aquell ultratge, fins un dia 

poder donar un despit amb la cara ben alta 

davant per davant de l'altra mísera galta.

I canviar el rumb, no d’un vaixell,

sinó de tota la mar, la meva mar,

la meva mar immensa!

SCS i CPF (a quatre mans)