La set

Temprança que m’aferra,

dolença que m’ajoca.   

En vagar em guia de la mà,

_ poca cosa a la seva vora.

 

Sorra de platja humida, s’avicia 

i amb perfecte delit, s’enclota i vessa. 

El seu esguard em calma la set,

el seu esglai la gana.

És aigua fresca en got gros

saciant a cada glopada.  

Dues onades càlides

em devoren les llàgrimes.

Temprança que m'aferra,

dolença que m’ajoca. 

El seu esguard em calma la set,

el seu esglai la gana. 

SCS