Sofia Cabau Satorra

  M’he fet un te negre, amb cúrcuma,  pensant  desinflamar-me,  no el cos  i sí de tu. M’he fet un te negre, i en badar la tapa,  el baf, ha pres  forma,  no de fum  i sí de tu. M’he fet un te negre càlid i sinuós que m’ha besat els llavis, com ara, me’ls hauries de besar tu. SCS

Punt i seguit. Qui sap.   Punt i a part.  Hauria de ser.  Punt i coma;. Fer net.  Dos punts:. Massa explicacions.  Punt volant •. Ben alt. Tres punts… SCS

S'acaramulla el meu cos, nu de carícies, curull de lletres de tinta negra  que em revolten i encerclen.  Brolla una T de la mel de l'iris, llagrimeja una E la galta, que amb una N s'enriola.  Fa palanca una Y, que empeny amb força una O que m'obre la boca.  Em besa els llavis una R i em menjo  la última O que, de tu, em nodreix i alimenta.  S'acaramulla el meu cos, nu de carícies.  SCS

  Un dia estaré curada de vergonyes, sorolls i foscors.  Un dia deixaré entrar alegria, llum i cançons.  Un dia m'escumaré dins el mar i restaré plena de sal i humitat.  Un dia la sorra m'exfoliarà  de marques i obscenes petjades.   Un dia estaré curada.  Un dia, qui sap, si et sabré curar. SCS

Visc  en una casa que no és casa. Me l’he feta en uns braços,  de pedra noble i sòlida,  que em protegeixen de tot i de mi. On els silencis  són llençols que m’amanyaguen  i el meu llit  amb prou feina em fa de coixí. És tant meu, i tan poc que l’he gaudit. Ni tan sols per dormir. Tenir casa en el cor d’un gegant adormit.  SCS

  Bufa el vent, les lloses es buiden  per omplir les meves tristeses., quan les ales precioses es clouen.   Bufa el vent, la inseguretat ennegreix i el cos m'acull l'ànima, quan aletejo però no volo.  Bufa el vent, dol el camí pedregós i cansades són les passes, quan per sobre de tot i tots, JO, em sostinc a voluntat  del vent que bufa.  SCS

  Ja no sé volar ni escriure poemes. La flama que em socarrava m'ha dit adeu. I ara, totes les fades són enreixades, no hi ha ales a la meva prop. Ja no hi ha on agafar-me  ni vela amb qui batre el vol. Ja no sé fer volar poemes. SCS

És el dolor dels errors que sempre em custodia, ja no vaig sola pel món, d'ell me n'he fet companya.  Fins i tot de tu me n'ha guanyat la lluita.  De sal i dol ara menjo, de blanc i negre és l’amanida. .  És el dolor dels errors que sempre em custodia.  De colors ja no sóc feta, ni de la ferida, el vermell bombeja.  SCS

Broll de llàgrimes amb força, em fa àpat de diumenge per dins. No deixa de mi ni les entranyes, i m'evapora com si mai dels mais ni d'aigua, ni de cava n'hagués fet cap tast. La ràbia teva i meva les sento minúscules a les capes de pell quan de les escletxes n'albira la tristesa i el silenci silent.  Carregós pas pesat de la tendresa al desesme il·lustrat.  SCS