Sofia Cabau Satorra

Temprança que m’aferra, dolença que m’ajoca.    En vagar em guia de la mà, _ poca cosa a la seva vora.   Sorra de platja humida, s’avicia  i amb perfecte delit, s’enclota i vessa.  El seu esguard em calma la set, el seu esglai la gana. És aigua fresca en got gros saciant a cada glopada.   Dues onades càlides em devoren les llàgrimes. Temprança que m'aferra, dolença que m’ajoca.  El seu esguard em calma la set, el seu esglai la gana.  SCS

  No et sé fer entendre el que jo entenc.   Vull respondre bonic i se m'embolica la contesta.  I continuo pensant: -calla, ruca.  És un bombardeig constant que no em deixa escoltar, si amb sort, encerto alguna estrofa.  I continuo pensant: -calla, ruca.  No et sé fer entendre el que jo entenc.  No et sé fer entendre com jo sento No em sé dir altra cosa que: -calla, ruca.  SCS

  Em cau la nit a sobre, i els estels m'embolcallen, són els teus ulls en esguardar-me i la teva mirada en besar-me. Deixaré la finestra oberta per si et ve de gust enfilar-t'hi.  Però si em manquen els teus braços, que la lluna els meus somnis vetlli i fins a ells t’orienti, ja que per tu em deleixo i m’engresco,  i en la seva presència toco valsos.   Em cau la nit a sobre i els estels m'embolcallen.  SCS

  M'ofego en la negror del pou, el corriol del nas al pit es fa petit, estret i fosc, l'aire no troba rambla.  M'esforço i més s'estreny.  Les llàgrimes, però, si troben drecera.  I el cor li demana al cap: si us plau, si us plau, mostra-li bona travessa.  M'espanto en l'encreuament de vials, desitjant que un cop de vent tot s'ho endugui i que la seva força arrossegui el fangar que em tapa.  M'ofego, m'espanto  i a fer net m'esforço.  Concert d'esglais ara són melodia.  SCS

  S'enretira, com la fressa de l'onada, i queda la fosca calma.  El fil de l'horitzó, allà a la llunyania, esdevé dibuix  fet a sanguina i carbó.  Una estrella, una esfera,  o sorra temporera pintarà de sal i dol una galta rosada.  S'enretira, com la fressa de l'onada, i queda la fosca calma.  SCS

Que trista és la tristesa i sola la soledat.  La perspectiva és errada i només de tronc marró veig l'arbrat.  Fosc el forat que em xucla, la vida sencera se'n va.  Que trista és la tristesa quan no et deixa volar.  Els colors vius s'han esfumat, amb tu han marxat, ni blaus, ni verds ni vermells, amb mi no s'han quedat.  Que trista és la tristesa quan a les llàgrimes els hi pren el mar  i només aigua salada sense ànima pots plorar.  Que trista és la tristesa quan du instants  de tanta soledat.  SCS

La princesa que jo conec no volia corona, volia una ploma  i escriure un poema.  Desconec que volia el príncep, possiblement no era una daga, potser el que volia era repartir roses i estima.  Si sé el que el drac volia, no perdre el foc que dins seu aflamava volia demostrar tot el que sentia.  Ploma, rosa i foc ho lliguem tot un dia i en fem la festa de la nostra estimada cultura.  Visca Catalunya! SCS

  Crit de llum ataronjada, far del nord perdut, dring de música pautada, puntal corromput. Instal·lada en el blanc i negre, em feia de color.  Un bes pinzellat sobre els llavis, del vermell al valuós tremolor.  Crit de llum ataronjada t'has fet silenci obscur.  Bes pinzellat sobre els llavis amb tinta eterna i color aflictiu.   Bes pinzellat sobre els llavis, crit de llum ataronjada, besa i crida el meu nom.  Malgrat el rellotge em canti un: _De temps, ja no en tenim.  SCS

  Hi ha una platja que t'espera, sorra que et prepararà la pell,  perquè et capbussis dins l'onada de blanca escuma i a fons quedis net.  Rentat mans, peus i cara, i sobretot arena l’esperit.  Oblida les últimes busques quietes, i que el temps et torni  el teu TU immens.  SCS