Sense sabates

Perduda en el dolor que em paralitzava i em desmembrava cos i ànima. Mil bocins de mi s'escampaven per damunt d’uns llençols errats. No mossegava, no cridava, no donava puntades de peu. No sentia, no m'immutava. Per què em passava això? No em valorava prou, a mi mateixa, allí, estirada sense sabates? Com un incendi que tot ho devastava, com l'aigua fora mida que tot ho enfangava, el meu dins i el meu seny es trobaven a destemps i deshora. Forçada aguantava tot aquell ultratge, fins un dia poder donar un despit amb la cara ben alta davant per davant de l'altra mísera galta. I canviar el rumb, no d’un vaixell, sinó de tota la meva mar, la meva mar, la meva mar immensa! SCS i CPF (a quatre mans)