Sofia Cabau Satorra

  Bufa el vent, les lloses es buiden  per omplir les meves tristeses., quan les ales precioses es clouen.   Bufa el vent, la inseguretat ennegreix i el cos m'acull l'ànima, quan aletejo però no volo.  Bufa el vent, dol el camí pedregós i cansades són les passes, quan per sobre de tot i tots, JO, em sostinc a voluntat  del vent que bufa.  SCS

  Ja no sé volar ni escriure poemes. La flama que em socarrava m'ha dit adeu. I ara, totes les fades són enreixades, no hi ha ales a la meva prop. Ja no hi ha on agafar-me  ni vela amb qui batre el vol. Ja no sé fer volar poemes. SCS

És el dolor dels errors que sempre em custodia, ja no vaig sola pel món, d'ell me n'he fet companya.  Fins i tot de tu me n'ha guanyat la lluita.  De sal i dol ara menjo, de blanc i negre és l’amanida. .  És el dolor dels errors que sempre em custodia.  De colors ja no sóc feta, ni de la ferida, el vermell bombeja.  SCS

Broll de llàgrimes amb força, em fa àpat de diumenge per dins. No deixa de mi ni les entranyes, i m'evapora com si mai dels mais ni d'aigua, ni de cava n'hagués fet cap tast. La ràbia teva i meva les sento minúscules a les capes de pell quan de les escletxes n'albira la tristesa i el silenci silent.  Carregós pas pesat de la tendresa al desesme il·lustrat.  SCS